Totes les vides mereixen ser escrites?

La nostra pròpia vida hauria de ser la cosa més important per a nosaltres. Sembla una obvietat, però molta gent pensa que la seva vida ha estat insignificant; que no tenen, ni han tingut, res digne de ser contat. No han tingut fama, ni han aconseguit una fortuna; no han explorat regions llunyanes, ni han descobert la cura d’una malaltia; no han omplert auditoris amb públics que volien escoltar la seva veu o les seves paraules, ni han encapçalat cap moviment popular; no han batut mai un récord, ni han guanyat una medalla; no han heretat un títol, ni han dirigit una organització; no han viscut com artistes i tampoc han publicat un llibre.

Totes les vides mereixen ser contades, i totes poseixen coses valuoses per aprendre. Potser que allò que ens nos conmogui de la història d’un gran esportista no sigui cóm va batre totes les marques, sinò cóm es va enfrontar a una malaltia degenerativa.

Per què escriure un llibre sobre una vida que no puga presumir de cap assoliment important?

Viure ja és un gran assoliment. Per valorar la nostra pròpia vida, hauríem de comprendre cóm ha afectat al nostre entorn, a les persones que han estat en contacte amb nosaltres. Provi a fer aquesta reflexió: Cómo hauria sigut la vida d’eixes persones si jo no hagués existit? Pensar en això produeix vertigen, doncs és impossible saber qué hauria passat amb elles. Només és segur que les seves vides no haurien estat les mateixes.

Ara deixi de mirar cap a vosté i pensi un moment als seus pares, o als seus avis. Vosté creu que les seves vides no tenen res interessant que mereixca ser conservat? Creu que han de desaparèixer amb ells les penalitats que passàren, les alegries que experimentàren, les injusticies que sofriren i als valors que transmitíren? Creu que els éxits que assoliren són menys válids per ser anònims?

Què ens porta a llegir sobre la vida d’altres?

Els éssers humans empatitzem amb les emocions que ens són properes. Els éxits fabulosos i les trajèctories exemplars ens poden provocar admiració, o enveja, però no sacsejaran les nostres ànimes. A l’hora de buscar histories, siguin reals o inventades, anem a la caça de moments on puguem combregar amb l’emoció aliena. Això ens uneix amb tota la raça humana, més enllà del temps i del espai. És el nostre vincle amb la vida i l’eternitat.

Una altra raó poderosa que ens crida a submergir-nos en les vides alienes és trobar el sentit de la nostra pròpia existència. Tots aquells que poseeixen el dó de la narració han de respondre a aquesta necessitat inherent a l’esperit humà. Saben escollir els fets i enllaçar-los amb l’empenta de la causa-efecte, per culminar en una conclusió que respongui a totes les expectatives creades. Les històries han de tenir sentit, per què ningú no les soportaria si no el tingués.

He d’entendre el sentit de la meva vida per poder escriure sobre ella?

Aquesta és una cuestió fonamental. Per afrontar la narració de la nostra existència hem de comprendre què ens ha impulsat, què ens ha frenat, i cóm han intervingut els nostres coneguts per ajudar-nos o dificultar-nos el pas. Aquesta és l’essència. Tota la resta es recolza en aquesta base. Si no aconseguim trobar un sentit, la narració de la nostra vida serà una simple enumeració de dates, esdeveniments i noms.

Entenem que condensar la vida en paraules és una feina llarga i complicada. Sabem que no tothom té el temps, la constància i els coneixements que calen per emprendre-la. I per tot això des de LA VIDA EN PARAULES ens encarreguem de tots els passos necessaris per a que quedi reflectida la seva vida per escrit, com a vosté l’agradaria.